Dolça literatura

Obre la porta, deixa les claus a  la taula i se sent l'eco del metall, únicament això. Metall...fred, dur, oxidat, abandonat, malgastat. Sembla que la noia no hagi fet un bon us d'aquestes claus, potser perquè no en sap.
Han jugat amb ella, l'han traït, decebut, li han matat l'ànima, simplement és un cos buit que ronda per aquest injust món. Fa molt, se li va escapar l'últim sospir i ara no sap com recuperar-lo. Tal vegada algú li podria deixar una mica del seu alè però qui seria aquest algú? Està sola. Està acabada. Ja no li queden ni llum ni forces per trobar ningú que la salvi.
Es dirigeix a la cuina, te set, set d'amor. Agafa el got i l'ampolla. Fent veure que hi ha alguna cosa a dintre, inclina l'ampolla buida i es disposa a omplir d'aire aquell got. Ni gota. Es posa a plorar. Aconsegueix omplir el got, però no d'amor, sino de llàgrimes.
Poc a poc es deixa caure a terra, els seus ossos no aguanten ja tanta càrrega i no parlo de pes, parlo d'emocions, el seu cos ja no pot més. Intenta tancar els ulls, fer-ho tot més fàcil, no sap si és la mort o la soletat o potser son les dues, però sent una petita carícia per sota la barbeta que delicadament l'ajuda a pujar una mica el cap. Molt a poc a poc obre els ulls. En l'intent veu que sobre la taula hi ha un bolígraf, un paper i mil sensacions que esperaven ser escrites. Potser allò va ser l'alè que la va salvar, potser gràcies a allò avui està escrivint això.