Dolça literatura

Obre la porta, deixa les claus a  la taula i se sent l'eco del metall, únicament això. Metall...fred, dur, oxidat, abandonat, malgastat. Sembla que la noia no hagi fet un bon us d'aquestes claus, potser perquè no en sap.
Han jugat amb ella, l'han traït, decebut, li han matat l'ànima, simplement és un cos buit que ronda per aquest injust món. Fa molt, se li va escapar l'últim sospir i ara no sap com recuperar-lo. Tal vegada algú li podria deixar una mica del seu alè però qui seria aquest algú? Està sola. Està acabada. Ja no li queden ni llum ni forces per trobar ningú que la salvi.
Es dirigeix a la cuina, te set, set d'amor. Agafa el got i l'ampolla. Fent veure que hi ha alguna cosa a dintre, inclina l'ampolla buida i es disposa a omplir d'aire aquell got. Ni gota. Es posa a plorar. Aconsegueix omplir el got, però no d'amor, sino de llàgrimes.
Poc a poc es deixa caure a terra, els seus ossos no aguanten ja tanta càrrega i no parlo de pes, parlo d'emocions, el seu cos ja no pot més. Intenta tancar els ulls, fer-ho tot més fàcil, no sap si és la mort o la soletat o potser son les dues, però sent una petita carícia per sota la barbeta que delicadament l'ajuda a pujar una mica el cap. Molt a poc a poc obre els ulls. En l'intent veu que sobre la taula hi ha un bolígraf, un paper i mil sensacions que esperaven ser escrites. Potser allò va ser l'alè que la va salvar, potser gràcies a allò avui està escrivint això.

Esclavos del tiempo

El reloj gira. La arena cae. Tu tiempo se agota...

¿Qué es la vida? No tiene una descripción concreta pero la única palabra que perdura a lo largo de esta es TIEMPO. Todo depende de él, todo transcurre a su alrededor, es el único Dios verdadero, quien posee el máximo poder.
No hay un solo detalle que no sea su esclavo. Todos lo somos. No es el amor quien todo lo cura o quien todo lo puede,  es él.
Cuando queremos olvidar, lo único que podemos hacer es dejar que pase por delante nuestro, que tire encima de nuestro ser sus preciados segundos, días, años para poder superar las cosas, para poder seguir viviendo.
Cada palabra que decimos o escribimos, cada nota que tocamos o sentimos, cada persona o emoción que nos hace ser quien somos, todo y absolutamente todo le pertenece.

Cada granito de arena que tumba el reloj equivale a cada instante de nuestra vida que malgastamos o aprovechamos y cuando el último cae, dejamos de ser esclavos, dejamos de pertenecerle...